DE POLÍTICA

Alaska, 14 de septiembre de 2015,

Corto y pego mi artículo de opinión publicado en el último Full Informatiu del CEESC.  Va de política y sirve también para anunciar el próximo número de la revista Quaderns d'Educació Social. 

De política

Pots fer veure que no va amb tu, mirar cap a una altra banda, seguir com si res, dir que són coses dels altres, però com diu el gran Christopher Hitchens “no hi ha refugi del compromís polític”. Si no et preocupes de les qüestions públiques, elles s’encarregaran d’envair el teu espai privat. 

Mentre preparàvem el pròxim número de Quaderns d’Educació Social, el monogràfic del qual anirà (sí, estimat lector, ho has endevinat) de política, discutíem sobre què vol dir participar en la política. Jo sostenia que un educador social sempre fa política, encara que no ho sàpiga. Quan decidim coses que afecten d’altres persones, quan defensem posicions, quan donem suport a una determinada línia d’actuació, però també, quan callem. Quan no diem res, quan no jutgem o quan relativitzem, també adoptem una postura. 

Escric aquest article el mes de juliol. Obama ha pactat amb l’Iran i l’Estat Islàmic continua matant. Grècia és imprevisible i Europa trontolla. A Espanya es juga a tres bandes: els partits clàssics, els emergents i un nou actor que són les candidatures populars. A Catalunya tot està preparat per a unes eleccions on es debatrà la conveniència d’un nou Estat. Fa uns anys, abans d’Internet, un interval de dos mesos no era res. I si aquests dos mesos eren d’estiu, encara eren menys que res. Però les coses han canviat. Potser és que ara sabem tot el que passa i, encara més, ho sabem al segon, i per això tenim la sensació que passen més coses en menys temps. Intueixo que també són les coses, i nosaltres amb aquestes, les que s’han adaptat a l’esdevenir vertiginós i ara ens sembla que tot ha de passar ara i que un dia és una eternitat. El món com a pantalla. Quan llegeixis això (al setembre, si Déu vol) el món ja no serà el mateix i tu hauràs contribuït, d’una manera o una altra, a fer-lo millor o pitjor. 

Et pot semblar que tot això que dic no té res a veure amb la teva feina de cada dia: l’atenció als nens d’un CRAE, la decisió sobre un informe econòmic o la retirada de la tutela d’uns fills als seus pares. Però jo crec que sí, que forma part de la mateixa cosa. Es tracta de la teva posició al davant dels assumptes públics. La teva posició al davant del poder, al davant del grup, de la massa, del ciutadà. La teva posició, també, al davant de la vida.

Se suposa que els educadors socials som professionals preocupats, entre d’altres coses però sobretot, pel benestar de les persones més desfavorides i dels grups oprimits, i que reivindiquem la igualtat d’oportunitats. Suposem, encara que no conec cap estudi que ho afirmi, que majoritàriament som d’esquerres. És una intuïció raonable. Aquí no tinc espai per opinar sobre què significa ser d’esquerres al segle XXI, però sí que el tinc per obrir un interrogant sobre la capacitat d’autocrítica de l’esquerra i en particular dels educadors socials com a professionals que defensem polítiques progressistes.

Hem identificat el nostre enemic en una dreta democràtica però massa vegades estúpida i troglodita. És el nostre enemic però també  és el nostre boc expiatori. No està malament, segurament s’ho mereixen i rebre aplaudiments cada vegada que la critiquem és reconfortant i ens tranquil·litza. Però, i els nostres? I les coses que pensem nosaltres?

Per posar uns quants exemples, quan defensem públicament amb dents i ungles (ho defensem amb dents i ungles?) la qualitat dels serveis, els ajuts econòmics a les persones; quan denunciem els desnonaments, els talls de llum, la precarietat i la pobresa, ¿som capaços de fer tot això -tan just, per altra banda- tenint en compte, a la vegada, la responsabilitat individual en tot allò que els passa -sigui molta, poca o gens? La responsabilitat, principi fonamental per treballar amb les persones, ¿l’hem deixada de banda a favor d’un discurs on el subjecte es dilueix en la comunitat, el grup, el poble, la massa?

Quan defensem amb dents i ungles (ho fem?) les subvencions públiques i les necessitats urgents, tan importants i tan humanes, què hi ha de justícia i què hi ha d’assistencialisme? ¿En quina mesura ens convertim en un instrument de control de l’administració i en quina mesura aquest control a les persones és just quan decidim sobre diners públics? Quan és raonable la nostra crítica a l’Estat i quantes vegades tractem el ciutadà com a mera víctima d’aquest Estat -o d’un ens anomenat sistema- en lloc de considerar-lo subjecte de drets i deures? ¿Quan la defensa, necessària sense cap dubte, dels grups oprimits i del multiculturalisme cau en un relativisme que oprimeix precisament aquell que diu que defensa? ¿Quan el consens de la majoria no és solidaritat sinó tirania i tribalisme? 

Tot això és educació social i és política. I crec que estem en un moment on allò veritablement revolucionari (ara que és tan fàcil ser revolucionari a cop de clic) és qüestionar allò propi, defensar les idees amb arguments millors i no pas perquè siguin idees majoritàries, defensar-les encara que en la defensa tinguem companys de viatge no desitjats, debatre en base a la raó i barallar-nos contra la política que fa servir i manipula els sentiments, defensar allò comú, però també defensar l’individu de la seva comunitat, defensar els polítics que sí que fan bé la seva feina, perquè són els polítics que nosaltres hem escollit. Defensar el dret de l’altre a tenir opinions diferents de la nostra. Ser intransigents -o sigui, mullar-nos- amb tot allò que vagi en contra dels drets humans que tant ens han costat aconseguir, encara que a vegades impliqui l’acusació, tan d’esquerres, d’etnocèntric. Fer servir la raó per sobre del xantatge emocional. Tot això és educació social. 

Us desitjo un gran inici de curs (sé que per a molts de vosaltres, com per a mi, el setembre també és any nou). Una abraçada.  

El monogràfic del número 17 de Quaderns està dedicat a la política. Però, a banda del monogràfic, aquest Quaderns parlarà del suïcidi, dels joves extutelats, de física quàntica, de la gestió de les emocions, entrevistarem grans professionals i hi trobareu moltes més coses interessants.